Jordi Coca,
autor del pòrtic.


“Membra sumus corporis magni”/ “Som membres d’un gran cos”
Sèneca

Jordi Coca

Els humans d’Occident ens caracteritzem per viure en la certesa que avui la natura ha estat gairebé domesticada i que això és un progrés. De tant en tant hi ha volcans que reviuen, o tsunamis terribles que ens colpegen inesperadament, però al capdavall aquests contratemps no fan gaire impressió ja que també cauen avions i la dissort puntual no desmenteix el fet que els avions volen. Per una part de la humanitat, doncs, el món ha perdut la grandesa misteriosa i secreta que tenia i ha esdevingut un parc amb graus diferents d’exotisme.
L’art, que potser és l’expressió més noble, de vegades s’adona amb modèstia de la grandesa de la natura. Tal com diu Jordi Carrió en un dels bells poemes que acompanyen els gravats de Josep Barjuan, Quan llu l’estiu, / la llicorella i el cep s’enjoien / de pàmpols i raïms. Ara bé, la vida també és dormir, reposar en silenci, o bé revestir-se de formes menys alegres i agraïdes. La vida també és l’aspre sarment que sembla eixut, nuós i fràgil. I no hi ha contradicció en els termes ni complementarietat: són una mateixa cosa.
El sarment antic, vi en potència, en el futur esdevindrà raïm i després vi i taca. I és amb aquest recurs tan hàbil, que Josep Barjuan introdueix en les seves obres el temps, l’altre gran misteri que ens bressola. L’encert rau justament en això, en fer que el passat, el present i el futur se’ns mostrin alhora i en una sola obra, i sense grandiloqüències. Fent-ho així se’ns diu la veritat: que no hem domesticat res de res, i que a tot estirar som membres d’un gran cos.









© 2010 Art i vi. Tots els drets reservats. Created by Dortoka disseny